El castell de Sant Marçal és un dels elements emblemàtics del patrimoni de la ciutat.  Fou declarat Bé Cultural d'Interès Nacional l’any 1949.

Diversos historiadors afirmen que el Castell de Sant Marçal o de Cerdanyola té el seu origen al primer terç del segle XI, moment en què ja està documentada l’església de Sant Marçal. El Castell, en canvi, no apareix clarament esmentat fins a la primera meitat del segle XII, quan Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona, l’inclou entre els béns que dóna al seu senescal, Ramon Guillem de Montcada.

L’any 1225 el senescal ven el castell a Ramon de Plegamans. El seu fill, Marimon de Plegamans, fou l’iniciador de la família Marimon, una de les més rellevants de l’època i de la qual són descendents els actuals propietaris.

El títol de Marquès de Cerdanyola fou concedit el 1690 a Fèlix de Marimon, membre del consell de S.M. a Itàlia i com a reconeixement a la seva ajuda a la Corona. L’actual propietari del castell es el XXII Marquès de Cerdanyola.

Es pot dir que el castell és en mans de la mateixa família des de fa 700 anys.

Durant els segles XIX i XX el castell de Sant Marçal va anar passant per diferents mans fins a l'actual família Trénor, que són els actuals propietaris.

Originàriament, el castell era un edifici de planta quadrada amb pati central, una torre i una capella gòtica envoltat per un fossar, però l'any 1895 la família Arròspiede va encarregar a Gaietà Buïgas que adaptés l'edifici per poder utilitzar-ho com a segona residència. Aquest ho va fer respectant l'estructura original, però recobrint l'edifici amb una decoració fantasiosa inspirada en l'arquitectura romànica i gòtica.

Es tracta d'un jaciment arqueològic d’època ibèrica situat en un turó de la serra de Collserola, al barri de Montflorit. Després de 20 anys de recerca arqueològica, ha estat museïtzat i adequat per a la visita, la qual permet conèixer la història i l’evolució d’aquest assentament, que va estar habitat entre els segles VI i I aC.
El museu i el poblat de Ca n’Oliver configuren un conjunt patrimonial clau per conèixer en profunditat la cultura ibèrica, especialment al territori laietà.

Al poblat es poden veure més de 6.000 m2 de restes arqueològiques restaurades i les rèpliques de tres edificis ibèrics, dues cases i un taller, que són una porta oberta al passat, a l’evolució d’aquest assentament ibèric i a la vida quotidiana dels seus habitants. Ca n’Oliver forma part de la Ruta dels Ibers i de la Xarxa de Museus i Jaciments Arqueològics de Catalunya.

Es tracta d’un edifici modernista original de l’arquitecte Gaietà Buïgas per ubicar el primer Teatre-Casino per als estiuejants de Cerdanyola, i posteriorment reformat pel seu nebot i també arquitecte Eduard M. Balcells amb l’objectiu de reconvertir-lo en casa d’estiueig (1905-1912). L’edifici es tornaria a reformar, ja que des del 1961 va acollir els laboratoris farmacèutics Domènech fins a 1999, moment en el que va passar a mans de l’Ajuntament.

El museu es va inaugurar el 2009 i compta amb un fons variat dedicat als artistes vinculats a la ciutat, com ara Ismael Smith, Josep Llimona, Josep de Togores, Eduard Maria Balcells i Francesc Juventeny. Però sobretot destaquen el conjunt dels vitralls de les Dames de Cerdanyola, punt culminant del vitrall modernista català, que han estat recuperats i reubicats al seu lloc original i mostrats amb l’exposició permanent “Del modernisme a l’art déco”, juntament amb el fons del museu.

Ca n’Ortadó és una antiga torre d'estiueig d'estil noucentista construïda cap al 1930 aprofitant unes edificacions preexistents. La casa s’inspira en la masia catalana i està envoltat per un magnífic jardí de gust romàntic. Es tracta d’un conjunt de gran interès històric i artístic que forma part de la història de Cerdanyola del Vallès de les primeres dècades del segle XX i d’un fenomen, l’estiueig, que va ser el principal estímul del creixement urbanístic de la població.

Va ser rehabilitat entre 1993 i 1996. Entre 1998 i 2010 va acollir una exposició permanent sobre la història de Cerdanyola. Actualment, el Museu està tancat al públic, tot i que a la planta baixa s’hi fan activitats. El jardí està obert de la primavera a la tardor i s’hi desenvolupen activitats molt diverses organitzades per diferents serveis municipals i entitats de la ciutat, que n’ha fet un espai de referència.

L’església parroquial de Sant Martí és un temple d’estil historicista projectat per l’arquitecte Claudi Duran Ventosa i construït antre 1902 i 1909, com la casa consistorial, entre els dos barris que durant el segle XIX s’havien anat formant al llarg de les dues principals vies de comunicació del terme. Els marquesos de Cerdanyola del Vallès i altres estiuejants il·lustres van contribuir econòmicament en la construcció del temple, que va substituir l’església del segle XVII que havia quedada fora del nucli urbà.

A l’interior de l’església, al presbiteri, destaquen dos grans mosaics de Lluís Bru Salells que escenifiquen dos miracles de Sant Martí. Al costat de l’església s’aixeca la rectoria, un edifici d’estil modernista dissenyada per l’arquitecte Eduard Maria Balcells al 1908. Es tracta d’una obra inacabada pel que fa la seva decoració exterior.

Al casal parroquial, una petita exposició permet descobrir la història de la parròquia de Sant Martí i dels dos edificis.

L’antiga església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes és un edifici romànic construït al segle XII a la vall de les Feixes, a la serra de Collserola, sobre les restes d’un temple preromànic document des del 995 i un cementiri de tombes antropomorfes.

El 1995, amb motiu del mil·lenari de la primera cita documental, es va fer una important intervenció arqueològica a l’interior, es va restaurar l’edifici, recuperant en part l’aspecte que tenia al segle XVII, i es va museïtzar.

Actualment, l’antiga sagristia acull una petita exposició sobre l’evolució de l’església i la parròquia i s’hi poden veure les restes d’algunes tombes antropomorfes. Al temple són visibles elements arquitectònics d’època romànica, gòtica i renaixentista.

Santa Maria de les Feixes és una ermita d’estil barroc dedicada a la Mare de Déu i documentada des del segle XIV que sempre ha format part de la parròquia de les Feixes i ha estat vinculada a la Masia de can Catà. Va ser reformada en diverses ocasions, especialment per la Companyia de Jesús i Magí Negrevernís, que en van ser els darrers propietaris i li van donar l’aspecte actual.

L’any 2005 es van iniciar els treballs de restauració de l’ermita, que encara estan en curs. El projecte de restauració ha estat elaborat per Francisco Javier Asarte i Montserrat Caldés a partir de la documentació i de l’estudi de les evidències arquitectòniques documentades en les primeres actuacions a l’edifici. L’ermita s’aixeca sobre les restes d’una vila romana del segle I dC la importància de la qual han posat en evidència les excavacions arqueològiques realitzades a l’interior durant els treballs de restauració.

D’altres indrets d’interès són, entre d’altres, la Torre Vermella, la casa Mercè Garriga d’Arquer, Can Catà, la Fàbrica d’Uralita, la Cooperativa Padró – Solanet, l’Extensió de Batxillerat – Col·legi Sant Martí o la casa Diviu.