El Museu d’Art de Cerdanyola, amb la col·laboració del Museu Nacional d’Art de Catalunya, ha reunit una cinquantena d’obres sobre paper i un oli de Manuel Cano de diversos museus de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya: Cerdanyola, Sabadell, la Fundació Palau i el Museu Abelló. A través d’un projecte d’internacionalització subvencionat per la Generalitat de Catalunya i amb el suport del Museo de Costa Rica i el Memorial del camp de presoners de Compiègne a França, la mostra Manuel Cano de Castro. Un noucentista esborrat pretén restituir la figura d’un artista oblidat que va formar part d’una de les línies més avançades del Noucentisme, va integrar-se als ambients artístics de la capital francesa i va exercir un paper destacat a la renovació artística de Costa Rica.

L'exposició, comissariada per Txema Romero i Patxi Ocio, s'inaugurarà el dijous 12 de desembre a les 19 h i es podrà visitar al Museu d'Art de Cerdanyola fins al 18 de maig. Durant la seva estada hi ha previstes visites comentades mensuals. La del mes de març, que es farà el dia 16, anirà a càrrec de Queral Morral, musica i historiadora de l'art, que tractarà 'Cano i les músiques del seu món'. El recorregut inclourà un maridatge musical i històric. La resta de visites seran el 15 de desembre, el 19 de gener, el 16 de febrer, el 20 d'abril; totes a les 12 h. Des del museu també es treballa en l'organització d'activitats complementàries a la mostra, encara per concretar.

Manuel Cano de Castro

El 1914, va irrompre a l’escena artística barcelonina amb el reportatge Els frescos de Manel Cano, de Feliu Elies, sobre els murals que havia realitzat al seu estudi sota la influència de Torres-García. L’any 1918 va exposar a les Galeries Laietanes i el 1920, a les Galeries Dalmau.  Durant aquells anys, alternaria les exposicions a Barcelona, París i Nova York amb estades a Cerdanyola, Caldetes, Mallorca i Itàlia. L’estil primitiu, geomètric i matèric dels murals va anar donant pas progressivament a obres més subtils,  en què la influència de Picasso, Matisse i Derain s’alternava amb Cézanne i Sunyer, en un camí de doble via entre l’avantguarda i la contenció noucentista, a mesura que se centrava en el dibuix i la línia es tornava més esquemàtica i prima. Mentre que Cano passava de la rotunditat de la geometria a la línia desdibuixada, la crítica començaria a ser-li menys favorable.

En els anys vint i trenta es va instal·lar definitivament a París on s’integraria en la vida cultural i artística de la capital. Allà es va relacionar amb cercles avantguardistes i, inclús, arribà a fer d’actor amb la companyia Groupe Octobre, alhora que desenvolupava la seva afecció per l’ocultisme i l’art de l’endevinació. De fet, va tenir una relació d’amistat amb Antonin Artaud, a qui ensenyaria a llegir les cartes del tarot. L’any 1932 es va casar amb la model M. Therèse Maure (Treize) i aparegué sovint en les publicacions de l’època relacionat amb cercles surrealistes i dadaistes amb artistes com Calder, André Breton o Man Ray. Amb l’ocupació nazi, Cano fou empresonat al Camp d’Internament de Compiègne-Royallieu per la seva ideologia política i perquè Costa Rica havia declarat la guerra a Alemanya. Fou bescanviat com a presoner de guerra al maig del 1944.

Cano va ser repatriat a Costa Rica, fent escala a Nova York. Al seu país natal va plasmar les imatges de la vida al camp de presoners a través d’una sèrie d’aiguaforts, que serien exposats l’any 1945,  fou un dels responsables de la renovació artística moderna i va treballar el gravat de temàtica popular i religiosa. Manuel Cano va morir a París el 1959.

Amb els anys, el record de Manuel Cano s’aniria esborrant, els murals i les teles que van situar-lo en el punt d’atenció del Noucentisme van desaparèixer i, fins al moment, no s’han pogut localitzar.